Francisca Aguirre: "La poesia és el drap de llàgrimes de les persones amb sensibilitat"

MADRID 17 Nov. (EUROPA PRESS) -

Jovial i entusiasta Francisca Aguirre (Alacant, 1930) reconeix que "estima la vida" i cada dia recorda els versos de Violeta Parra en agraïment a una existència maleïda que l'ha portat a compartir experiències amb poetes com José Hierro, Luis Rosales, Juan Rulfo o Ernesto Sábato.

Al costat d'ells va aprendre a estimar la poesia fins a identificar-la amb un "drap de llàgrimes". "La poesia és el drap de llàgrimes de les persones amb certa sensibilitat" explica a Europa Press, després de conèixer la concessió del Premi Nacional de Poesia, que li ha atorgat este dijous el Ministeri de Cultura.

"En el meu cas, la poesia ha estat la gran consoladora, jo m'he inflat a llegir a César Vallejo o a Garcilaso i a plorar a tombs amb ells", confessa esta escriptora alacantina, que imprimix els seus versos amb un llenguatge desenfadat a vegades, i altres tantes, senzill i directe, com herència de Machado, explica.

El seu llibre 'Historia de una anatomia' (Hiperion) va obtindre també el premi Internacional de Poesia Miguel Hernández. Esta obra és per a Francisca Aguirre entranyable perquè està dedicada a la memòria del seu pare, i sobretot, a la importància del nostre cos.

EL COS QUE CRIDA LA VERITAT

En este sentit, subratlla el sentit del cos i les seues implicacions amb l'ànima. "El cos sempre diu la veritat; quan es malalta el cos es malalta l'ànima", reconeix esta autora, i recorda com per a Octavio Paz, el cos era l'inventor de l'ànima.

Tot i això, Francisca Aguirre considera que la poesia va "guanyant terreny" en estos últims temps on "ens venen a tots coses impossibles". "De sobte t'adones que el poema maneja l'intangible i el món de l'emoció, i això és un invent molt més gran. És molt més misteriós que se t'acoste un ésser humà i pel mer fet d'estar a prop teu, notis que el món és un altre".

En este sentit, Aguirre venera el poder de la comunicació, el fregament entre els cossos, o el poder d'un somriure, i recorda l'alegria de Luis Rosales a l'entrar cada dia a l'oficina o el "miracle" de conèixer Pepe Hierro, a qui descriu com una "esbarzer cremant" capaç d'arriscar la vida per agafar una falguera que s'encén dalt d'una muntanya.

En les seues nòmines de grans mestres amb els quals ha tractat, Paca Aguirre també situa Ernesto Sábato o Julio Cortázar, els dos metres de llarg dels quals, diu, amagaven a un adolescent de quinze anys capaç de sorprendre's per qualsevol cosa.

Però advertix que els seus poetes de capçalera sempre han estat els grans clàssics, sense oblidar la poesia de Rimbaud o Mallarmé, o els més pròxims com Neruda, Miguel Hernández, Federico García Lorca o Vallejo, a qui descriu com l'"esperit sant" de la seua llar.